VERDADES PARA MÍ OS QUIERO

Amadeu Vidal Bonafont (poeta sugerido)

EL POEMA Lee otros poemas REFLEXIVOS

 

Verdades absolutas sé no existen,
que algunas hay que son medias verdades,
productos del capricho, veleidades
que al filtro la razón no se resisten
o simples falsedades.

Verdades sé que existen a patadas,
cada uno lleva a cuestas sus verdades,
se gritan sobretodo en las ciudades,
y algunas en los pueblos desgastadas
pues suenan ya a piedades.

Verdades sobretodo en monasterios,
en clínicas que tratan la ignorancia,
algunas hay que exentas de sustancia
se suelen predicar en baptisterios,
mentiras con fragancia.

Pues dicen que hay verdades como puños,
se cantan las verdades del barquero;
verdades para mí, yo las prefiero
que sean inocentes, sin rasguños
de un rango placentero.
©donaciano bueno

¿Qué es verdad? Clic para tuitear

Amadeu Vidal Bonafont

(23º premio de poesía Màrius Torres del Ayto. de Lleida)

Les mans de la perruquera

A la Mònica

El rellotge reflectit al mirall
marca les hores irreals d’una tendresa
falsa. Però sembla amor
el massatge dels dits flonjos al cap,
el tacte ferm i sensual
dels polzes vora l’orella, la veu melosa
quan em demana si l’aigua
surt massa freda. Sembla amor
quan m’eixuga els cabells
amb la tovallola i em convida
a canviar de cadira, quan em ressegueix
el clatell amb la navalla esmolada,
quan s’inclina per ajustar millor
la patilla. Sembla amor
quan s’atura un moment i sospira
pensant que demà, a la fi, és diumenge

Ulls de vidre

Tinc por que se m’aturi la respiració, els ulls, el cor,
i, de sobte, em trobi transportat a la selva verge
que un dia va habitar aquest tigre de bengala.
Hauria pogut mirar-lo amb la parsimònia d’ara?
Humiliar el seu instint assassí des de l’ altra banda
de la vitrina? En igualtat de condicions,
sentiria aquesta pena humana? O bé hauria maleït
haver nascut massa aviat, abans d’inventar el joc
de domar, matar, exterminar les feres? Potser
el meu plor hauria desvetllat en ell la pietat i el perdó,
o potser m’hauria devorat sense ni tan sols mirar-me,
o potser hauria hagut d’explicar-li que no hi ha
res a fer, que estem condemnats a contemplar-nos
eternament a través de la fredor del vidre
sense poder-nos explicar les raons dels nostres actes;
que no li serviria de res fer-me mal, de la mateixa manera
que jo, ara, no puc salvar-lo de la seva mort antiga.

Dinar de Reis

Aquest hivern serà l’últim, asseveren,
d’unes tardors ençà, els nous besavis.

Ho creuen de debò, i endrecen el pis
per deixar-lo impecable. Resignats, solidaris,
neguitosos com l’ocell que ha d’enllestir el niu
abans de la posta, ordenen armaris i calaixeres,
destrueixen paperassa que ens faria nosa.
Però no acaben mai. I s’atabalen.

Aquest hivern serà l’últim, repeteixen
com un baix continu que ressona a taula.

I cada any se’ls acompleix l’esperança
d’equivocar-se en el fúnebre pronòstic.
Viure així és una travessa commovedora,
me n’adono en veure’ls abstrets, vora teu,
devorant els cacauets del pica-pica, els canelons,
el tortell de Reis, la fava que s’empassen
novament per darrera vegada. Em captiva
veure’ls mirar-te com si l’escena no fos real,
com si suressin fora del temps, espectrals,
barrejant les coses noves que tu aprens
amb allò que ells retroben i obliden a l’acte.

No te pierdas todas las noticias de hoy sobre Literatura
Nuestra puntuación
¡Haz clic para puntuar esta entrada!
(Votos: 0 Promedio: 0)

Impactos: 315

Te invito a dejar tu huella con un comentario. Gracias

Please Login to comment
avatar
  Subscribe  
Notify of
Te sugiero seguir leyendo...
Soy sombra que se esconde en el vacío,que en torno al abandono se cobija,un poso que reposa en la vasijade un pobre y lagrimero desvaríocual…